I queixalets també

Rondalla

Pues, esta és una rondalla que el meu iaio em contava sempre quan era xo[i]coteta per les nits, perquè jo em quedava a dormir a sa casa quan era ca[p] de setmana o tots els estius, passava llargues temporades en casa dels meus iaios entonces pues sempre em contava esta rondalla per les nits, p[er]a que em poguera dormir però també p[er]a que poguera, o sea, sapiguera que no podia anar a tots els puestos[a] soles. Ara veureu per què. Bueno, no m’enrecorde de moltes coses de la rondalla, entonces intentaré com alguns noms i coses aixina més específiques no seran, potser, les que ell hem contava, però bé, començaré. S’anomena “I queixalets també”. Resulta que açò va passar en un poble molt molt lluny d’ací, i és un succés súper espantós, la veritat. Bueno, bé. Esta vila, este poble estava en mig de muntanyes súper grans, i prop d’este poble hi havia uns oms enormes i súper frondosos i al fons baix la costera, hi havia una font, una font abundantíssima, que tenia vint-i-quatre si no recorde malament canonets, canons de bronze xo[i]cotets xo[i]cotets. I després també el llavador on estaven les dones que feien la esculà de la roba, la bogada el que se’n diu. Quan era de dia, hi havia moltíssimes dones llavant, però per les nits òbviament es queda [a] soles. Entonces, totes les mares li deien a les filles:

-       No aneu de nit a llavar a la font, no aneu de nit a llavar a la font que és perillós, que és perillós-. 

Però, sempre ha d’haver un però, hi havia una xiqueta, una nit de desembre, quan encara hi havia neu, una xiqueta anomenada Toneta va dir:

-       Jo a ma mare no li he de fer ni cas i jo vaig a, jo aniré, jo vaig aanar sí i a fer la, a rentar un llençol i un drap perquè ací no ha de passar res. 

I bueno, a les deu de la nit va eixir i encara estava nevant[t]. Entonses, va arribar al primer a[r]bre i li va parèixer uns plors i va fer: 

-       Ai!, un xiquet que plora per ací, què raro-. 

I una altra veueta li deia: 

-       Eh, eh!-. 

I entonces va estar segura que plorava un xiquet xo[i]cotet.

-       Eh, eh!-. 

Què va fer? El va agafar, el va veure, va deixar els llençols i els draps que duia i el va agafar. 

-       Ai pobret!, quina mala ànima et deu haver deixat per ací! Si això no té ni un any i tot solet d’amunt la neu-. 

Ella estava de veure’l malalta perquè es va compadir però va dir: 

-       Com este xiquet està ací [a] soles? No té ni un any! Mare meua, quina desgràcia!

Aleshores, va baixar cap a la font amb el xiquet i amb els llençols. Però, quan va arribar quasi al fanal d’oli que n’hi havia, va vore que tenia dentetes. Aleshores, la contestació del xiquet va ser: 

-       I queixalets també!-. 

Però amb una veuarra d’un home ja gran i plantat. I obrint la seua boca, el xiquet, el bebé este, el [...], li va mostrar dos queixals llarguíssims i grandíssims com els d’un porc senglar. I es va quedar amb la boca oberta mirant a la pobra Toneta que no s’ho podia creure. La xiqueta, com està morta de por, el va deixar caure i se’n va anar. Els es va escoltar un gran catacloc, i el xiquet  [...] va desaparèixer. I clar la Toneta, es que no va fer ni cas de les seues paraules de sa mare, però bé. A no! No va eixir corren[t]! Es va posar a llavar de presa, de presa, de presa, de presa tots els llençols que tenia per veure si acabava lo antes possible i es podia anar cap a casa, perquè clar, havia anat a rentar, a rentar els llençols i els draps i tot això. Però, no s’havia adonat que havia una dona súper flaca, súper flaca, súper flaca al seu costat que anava vestida de negre, enles robes velles. Pa[r]eixia pobra i una mica desubicada, i va començar a plorar. Va començar a plorar i clar, Toneta com estava al costat li va preguntar: 

-       Què li passa algo?-. 

I la dona no va contestar i Toneta va fer: 

-       Ai, quin fred fa esta nit!-. 

I la dona, plora que te plora, i plora que te plora i li diu: 

-       Saps què, saps què m’ha passat?-. 

I la dona da un bot, i comença a contar-li el que li havia passat. Li va dir: 

-       He trobat un xiquet, un xiquet súper lleig. Era un bebé que, es que no tenia ni un any però m’ha mostrat uns queixals, uns queixalots enormes i llegíssim...-. 

I la dona alta es va girar i amb una veu que era pa mori[r]-se li va dir: 

-       Són com aquestos?-. 

I va mostrar altra volta els dos queixalot llargs i horrorosos igual que els del xiquet. Aixina que vamos, la pobra Toneta estava que se moria i clar, va sentir una gelor i el vell fanal va començar a enfosquir-se i va sentir com que es marejava i bueno, no se sap com, va tornar a sa casa i quan es va adonar, estava git[ad]a en el llit de sa casa i tota la seua família estava envoltant amb febre fins allà dalt i bé, puesno sé ni com va poder eixir del, d’allí de llavar els llençols i resulta que unes dones que havien anat pel matí ben de matí, ben prompte a llavar també, l’havien trobat mig, quasi mig morta del fret[d]entre el gel i la neu i bé, aquesta és la història així que conte contat, ja s’ha acabat.

Reproductor MP3