«Cantó i la vinguda de la Mare de Déu»

Quan jo era xicoteta i [hi] arribava el 28 de desembre, e[l]s meus pares em deien: «anem a vore a Cantó!», i jo preguntava: «i Cantó?, qui és Cantó?, qui és eixe?». Ells m’explicaven que va viure fa molts anys a Elx, que era un guardacostes que estava vigilant les platges de Santa Pola. Una nit, estant en la platja del Tamarit es va trobar amb una arca de maera, i no sabia que [en] portava dins.

Quan va aconseguir arreplegar-la, la va obrir i va descobrir dins que estava la Mare [de] Déu. Cantó es va quedar estupefacte i no sabia que fer. Va deixar l’arca amagada darrere d’u[n]s matolls i va anar corrent[s] en el seu cavall per a arribar a l’ajuntament d’Elx i comunicar[-hi] el que havia trobat. Al seu pas, mentres que cavalcava en el cavall, arriba al poble cridant: «A la platja, a la platja, il·licitans!».

E[l]s il·licitans es reunixen en l’ajuntament i Cantó els comunica que havia trobat el arca amb una Mare [de] Déu dins. To[t]s acompanyen a Cantó de nou fins a la platja del Tamarit i, a l’arribar allí, els veïns de Santa Pola amb tanta algaravia de gent, també, es donen compte d’aquell descobriment.

Hi ha una baralla entre e[l]s dos pobles. La gent d’Elx vol porta[r]-se a l’arca per a Elx amb el motiu que [hi] portava una inscripció d’alt que d[e]ia: «Sóc per a Elx». I e[l]s veïns de Santa Pola volien endur-se-la a Santa Pola perquè d[e]ien que per a això estava en la seua platja.

Com no arribaven a ningun acord, decidixen portar un bou i nyuga[r]-li una benda als ulls i deixar-la en el encreuat de[l]s dos camins. Segons la direcció que el bou triara o venia per al poble d’Elx o anava per a Santa Pola. El bou, aleatòriament, agafa el camí direcció cap a Elx, i la Mare [de] Déu acompanyada per tot el poble, que [hi] havia anat a la platja, i per Francesc Cantó, se la [em]porten ací a Elx, a l’ajuntament.

Quan arriben ací, la deixen en la ermita de Sant Sebastià i, el herald de l’ajuntament, llig l’escrit, un bando, on comunica als veïns: «Em trobat a la Mare [de] Déu, en la platja del Tamarit, i es quedarà ací perquè serà per a Elx!». To[t]s e[l]s veïns ja s’enteren d’aquell descobriment i, una vegada en la ermita de Sant Sebastià, examinant bé el arca, també descobrixen que dins hi ha uns papers, que en principi no sabem molt bé que és, però dins hi ha unes partitures de música amb la consueta del Misteri, la lletra on s’explica com la Mare [de] Déu de l’Assumpció mor i després puja al cel.

Aquell descobriment tan important és el que hui en dia es coneix com al Misteri d’Elx, que està reconegut com a patrimoni de la humanitat, i des de aquell moment, to[t]s els anys, els il·licitans celebren amb molta passió i molt continuem la tradició de la vinguda de la Mare [de] Déu que ix des de l’Hort de les Portes Encarnades del Raval amb la cavalcada de Cantó fins a l’ajuntament al crit de: «Visca la Mare de Déu!»; : «Visca la nostra patrona!»; «Visca la Verge de l’Assumpció!».

Reproductor MP3