El Lucero

Rodalla, contarella, sainet

És una historieta del temps passat. En les comarques, antes existia eixir un cobra[d]or per a recaudar el recibo de la llum. Pues bueno, esta és la historieta que anem a contar, pot existir alguna casualitat, algun nom o cognom d’alguna persona. El tema s’anomena El Lucero.

Ha arribat el Lucero al seu poble natal

a cobrar els recibos de lo més natural,

la gent al vore’l pareix que li fuja,

i se’n va algo despista[d]a.

Ell se’n va anar a recórrer el poble,

-Xe, quina casualitat, diu Patricio (el lucero),

Passant per la porta del bar

es troba amb un amiguet de la mili, d’estos espavilats.

-Xe, Vicent quant de temps sense vore’t,

Vicent se’l mira i diu:

-Si és Patricio, Xe, quant de temps, sí que és veritat.

Vine Patricio que vaig a convidar-te.

Se n’entren al bar de Ximo:

-Què és lo que vas a prendre? Li pregunta Vicent.

-Vicent, mira que et conec de la mili,

me la ju[g]aves sempre Vicent.

Pots prendre lo que vul[l]gues,

Pues posa-mos una botella de vi

i un plat de pernil, diu Patricio.

Què fas ací?, li diu a Vicent.

Pues mira, que m’han cridat

per a fer una faena al tio Fabià, de l’horta,

i estic esperant que vinga ací, al bar.

Pues lo de tots els anys, li diu Vicent a Patricio.

-Pues jo també igual, tots els anys vinc a cobrar

els recibos atrassats, a vore si els cobre (riu).

Entra el tio Fabià i li diu a Vicentico:

-Vine que vull parlar amb tu.

Total, que Vicent se’n fuig

i Patricio es queda en el bar i en el vermut.

Passa el temps i Patricio diu:

-Ja m’ho esperava, este no ve,

al cap de dos hores el del bar mosquejat li diu:

-Això qui ho paga?

I Patricio li diu: això ho paga Vicent.

Ximo el del bar li diu: - Jo no conec a Vicent.

-Xè, este que estava en mi.

Ximo li diu: -deixa estar i em pagues i en pau.

Així que va tindre que pagar el Lucero.

-Quant és? Li diu a Ximo,

Del vi i del pernil en pagues mil.

No li queda més remei que pagar,

I diu,- ma [mira] que ho sabia,

me l’ha tornat a pegar.

-Bueno, un poc cabrejat,

-vaig a buscar la pensió

que té la llum atrassà de l’any [de] la picor.

Toca la porta i a l’ama li diu, el molt vil [?],

Que li ensenye els recibos de l’any mil.

Ella li diu:- l’amo no está. Què és lo que passa?

Patricio li pregunta si té que tardar.

Ella li diu: -no vindrà hasta demà.

Patricio li diu: -pues mire, em dona una habitació per a dos dies.

(Robustiana, era com li deien a la dona).

Patricio entra en l’habitació.

-Este cau esta nit, es deia la dona.

-Passa, passa, li diu Robustiana,

que te prepare l’habitació.

Ella agarra la maleta, l’entra dins

i comença a ser amable amb ell.

Patricio li pregunta -Quan vindrà el teu marit?

Ja t’ho he dit, crec que no vindrà en tota la nit,

Està esperant que li donen l’aigua per a poder regar l’horta.

La senyora li diu: -estaré molt a soletes.

Patricio se’n va anar a cobrar els recibos pel poble.

Acudia a l’hora de sopar i dormir.

Quan va acabar de sopar se’n va anar a l’habitació,

I en això que dins d’ella estava Robustiana

fent com si estiguera fent el llit.

-A este mel xame jo esta nit, -pensava la dona-.

-Mira, tinc ací una berrugueta.

I la dona li ensenya un poc el pit,

-i per ací tinc una altra, s’alça el faldó

i li ensenya una altra.

Patricio tot catxondo li diu,

-per a quan dius que vindrà el teu marit?

-Tranquil que esta nit no vindrà, li respon la dona.

El lucero s’abaixa els pantalons

-esta nit tire una caneta a l’aire, es diu.

I quan l’assumpte es posa a bullir,

i ja estaven els dos en el llit

s’obri la porta i els pilla el marit.

Patricio no sap lo que dir.

Però de sobte se li ocurreix

i Li ensenya els recibos de dos anys que valien [?] dos mil,

I el marit que esta espavilat li diu:

-lo que t’has xamat en el llit

per [pels] els recibos que valen dos mil.

El Lucero es vist i se’n va a dormir a una altra pensió,

Allí ja en tenia prou.

Al dia siguient se’n va a la plaça major,

a vore si cobra millor.

Mira per on a qui veu?, pues al señor rector,

que també li deu un pastó.

-Este de segur que em paga (pensa).

Segur segur que em paga.

Entra a la sacristia i li diu tot tremolós:

-senyor rector ací li porte tres recibos de la llum.

Oh! exclama el re[c]tor. – Xè poca vergonya,

Después de lo que m’he enterat de la posadera

que vos ha pillat el marit en el llit als dos…

Patricio li diu: -jo no, jo no volia, va ser ella.

El rector diu -ella diu que has sigut tu.

Patricio diu: -ella diu que he sigut jo? al revés.

El rector diu: -El pago de la llum

será que tindràs que confesar-te,

i de penitència tindràs mil pare nostres

i cinc-centes aves maries. I quan vinga d’ací quinze dies

ja parlarem vostè i jo de l’absolució

que això també val diners.

El lucero no s’explica lo que passa ací, i diu:

-Damunt me costarà diners de la butxaca a mi.

Aixina que se’n va anar a la para[d]a de l’autobús.

Una vegada en l’autobús

va eixir tota la gent del poble a despedir-lo.

PD. L’amic Vicent no se sap per on para.

Uns diuen que per Castelló de la Plana.

Fi.

Reproductor MP3