El comerciant les seues tres filles

El comerciant i les seues tres filles

Hi havia una vegada un home que tenia tres filles. Per a donar-les de menjar, l'home es dedicava al comerç; s'embarcava per anar d'una ciutat a una altra, i portar objectes per a vendre. Un dia, va reunir les seues tres filles, i lis va dir:

-       Em vaig, i aquesta vegada, potser vaja a estar fora més temps, però vos portaré el que em demaneu com a regal.

La major, li va demanar un collaret de comptes de colors. La mitjana, li va demanar una polsera. I la xicoteta un rosari per a ressar. L'home es va anar de viatge, sense oblidar els encarregats que li havien fet les seves filles, i al cap d'uns mesos va tornar a casa.

A la filla major, li va portar un collaret, el més bonic que hi havia vist mai. A la mitjana, li va portar una polsera, una polsera que brillava com el sol. I a la xiqueta xicoteta, li va portar un rossari, d'or, xicotet, però molt bonic.

Les tres xiquetes van eixir a ju[g]ar amb els seus regals, i perquè no es perderen, ni es trencaren, els van penjar a les branques d’un arbre. La xiqueta xicoteta no arribava, aixina que li hou va demanar a les seues germanes. Elle[s] li van dir que sí, però, amb un, amb una condició: elles li hou punjarien, però no li hou baixarien. La xiqueta tico, xicoteta, va acceptar. Aixina hou van fer. Però, quan va as començar a fer-se de nit, les majors van agarrar els seus regal[s] i se’n van anar, i la xicoteta no arribava a agarrar el seu; aixina que es va quedar allí, plorant.

Al cap d’una estona, un home va passar. Al sentir a la xiqueta plorar, li va preguntar:

-          Xiqueta, per què plores?

I ella li va contar que les seues germanes li havien penjat el seu rossari al arbre, però que no arribava. Aixina que l’home as va quedar pensant, i, al ratet, li va dir:

-          Fem un cosa, jo et baixe al rosari per a tu, i tu [et] fiques dins del sarró.

La xiqueta volia el seu rossari, aixina que va accedir. El home li va baixar al rossari i la xiqueta es va ficar dins del sarró. L’home, temerós de que la família de la xiqueta tornara a buscar-la, es va anar de la ciutat, amb la xiqueta din[s] del sac. Des d’aquell moment, les dues germanes i el pare de la xiqueta eixien tots els dies a buscar-la, però mai la trobaven.

L’home i la xiqueta anaven de poble en poble, i de ciutat en ciutat, i la xicoteta cantava cada volta que el xic, que l’home li d[e]ia:

-          Canta sarró, o et done un calbot!

 La xiqueta cantava:

-          Per un rossaret d’or que en l’arbre em vaig deixar, per un rossaret d’or en el sarró moriré.

[...] La gent aplaudia, i li donaven dineres, [...] li donaven monedes. Així, van passar els mesos; i fins arribar a la ciutat d’on era la xiqueta, on, mentres cantava, una de les germanes va sentir la seua veu. Va córreguer, córrer, córre[r], córre[r], córre[r], a on estava son pare, i li va dir:

-          Pare, la veu de la nostra germana, ix del sarró de l’home.

El pare, va a anar a buscar l’home, i li va oferir la seua casa per sopar [i] passar la nit allí. L’home, molt agraït, li va dir que sí. Així, eixa nit, van portar el sarró al graner i van traure la xiqueta de ahí, van posar, en el seu lloc, tres galls i un gat.

Al matí següent, l’home li va donar les gràcies al pare de la xiqueta, i es va anar. Quan va eixir de la ciutat, li va preguntar a la xiqueta si volia menjar, però veient que no li responia, i que el sarró estava molt inquiet, es va parar, a vore si a la xiqueta li passava alguna cosa, li va dir:

-          Canta sarró, o et done un calbot!

Però, el sarró no cantava. Va deixar el sarró al terra, i li va, i [el] va començar a obrir. Quan va eixir de repent un gat, i li va rapar la cara, i els galls li van picotejar tot el cos. L’home va eixir correguents demanant auxili.

Mentres tant, a casa, les dues germanes majors li van demanar perdó a la xicoteta, i ella, que era molt bona, les va perdonar, i van viure amb molta felicitat.

Reproductor MP3