«Els frares del Pontarró»

Rondalla

Sóc Mari Romero Payà, tinc 96 anys i vaig a contar una història que s’ha contat tota la vida en el meu poble, Beneixama. Una cosa que va passar en una casa de camp situà[da] entre Biar i Beneixama, molt propet de la via. Una casa en la que vivien mol[t]s frares que es dedicaven a la compra i venta de gra d’aquella època. Venien blat, venien civà[da], venien avena, venien de tot. Entonces no es pesava per quilos, el quilo no existia, venien per mesures, unes medides que es deien barcelles y cada dotze barcelles era un cafís i hu venien per cafissos. Però els frares contaven onze barcelles i en ves de dir dotze dien: 

- Onze barcelles, cafís. Onze barcelles, cafís.

Per cada cafís li robaven una barcella, per lo tant, les estaven robant. Claro com les estaven robant eren uns lladres. Què passa, que es van morir i no les van deixar entrar a l’infern, no van poder entrar a l’infern i es van [...] i no les van deixar entrar per què, com eren frares, portaven uns cordons ben[e]ïts, que eixos cordons no les permitien entrar. Com no van poder anar a l’infern, anaven bagabundos per la casa de camp, que es dia,  ¿he dit que es dia Pontarró? Un nom que tota la vida les xiquets l’han tingut por, passar p’ahí, passar pel Pontarró ens asustàvem. Total, que com no van poder entrar i els cordons els portaven posats, per on anaven sempre anaven fent roido i fent mal i no volia acostar-se ningú perquè tots d[e]ien que eixa casa estava endemonià[da]. Però un dia,  va haver un home que diu:

- Que té que estar endemonià[da], sou tots un covards, jo vaig a vore què passa allí.

I va anar i es va posar a viu-re allí i el home diu que sentia roido però que no veia a ningú. Ell, pos vivia normalment, sentia roido i dia:

- [v]inga baixeu, qui sou?, qui està ahí dalt?

Però no li contestava ningú. Ell dia:

- Pos bueno tranquilos, si no voleu baixar i allí esteu bé, cuide-vos.

Es va posar a fer-se el sopar i diu:

- Xe vull fer-me bollit i no tinc creïlles ni cebes, ara què faig?

En eixe moment li baixen per l’ escala cebes i creïlles i diu:

- Anda!, pos açò és que si que hi ha algú dalt.

I diu:

- Qui sou, [v]inga baixeu i doneu la cara! Baixeu si sou valents i doneu la cara, que ací estic jo i no vos tinc por!

I aquell al final que es posen a baixar i veu que s’asomen per l’escala uns frares i diu:

- Com que sou vosatros, i què passa?

-Pos que no mos deixen entrar en el infern perquè portem les cordons ben[e]ïts i tenim que estar pel món fent mal, no podem fer altra cosa, perquè estem endemoniats.

I diu:

- Els cordons, i això quin problema és? 

-Posque no hi ha qui mo les talle.

- Això vos ho talle jo en seguida, no passa res.

Com que efectivament, agarra unes estidores que tenia per allí, les talla els cordons i diu:

- Ala ja podeu anar-von, ja esteu solts, ja sou lliures! Però jo com done fe de que açò ha passat ací? Perquè açò no ho ha vist ningú i no s’ho creuran, jo ho contaré i no s’ho creuran!

-Pos sí, anem a donar-te una senyal, tu veus eixe xiprer més gran que hi ha ahí fora, el més gran de tots, quan isques, voràs lo que passa allí. 

- Ala pos bé a vore lo que passa.

I quan va eixir al carrer va vore que el xiprer eixe s’havia arrancat i estaven les arrails dalt i el xiprer tombat cap al terra. I diu:

- Això és la senyal de que mosatros hem estat ací i donem fe i pots contar-ho a qui vullgues.

Reproductor MP3