Peret i Marieta

Rondalla

Hola! Em diuen Helena i soc de Balones, un poble del Comtat. Vaig a contar un conte que em contaven a mi quan era menuda i que després jo he contat a la meua filla. És el conte de Peret i Marieta. 

Això era un volta en temps dels nostres iaios quan els xiquets no podíen anar a l’escola que en un poblet perdut entre els montanyes, vivia una família molt pobra. El pare que era pastor de cabres blanques s’en eixia de casa abans de fer-se de dia i no tornava fins ben de nit quan ja es poden contar les estrelles. La mare molt faenera feia forma[t]gets,cosia la roba de casa, anava a plegar olives ametles, garrofes i també a l’estiu a segar el blat. Els fills, que es di[u]en Peret i Marieta, anaven pels camins amb un cabasset al coll arreplegan[t] les bonygades dels animals. Després venien el fem i guanyaven unes perretes per a ajudar a casa. Un dia Peret i Marieta sense adonar-se'n es van allunyar molt del poble, com feia molta calor van decidir descansar a l’ombra d’un gran pi que hi havia a la vora del camí. En això Marieta, que sempre estava alerta va dir:

- Mira Peret.

- Què mire? va contestar el xiquet.

- No veus la polseguera que s’acosta pel camí?

- Això no serà res, va, descansa i calla, que encara hem de treballar més

- No,no. Va dir Marieta. Això que s’acosta per ahí és una cuadrilla de lladres. Com es van espantar molt s’en van pujar dalt del pi ben amagadets perquè ningú els [..]. 

En això, va arribar la quadrilla, i el que pareixia manar dels altres va dir:

- sohhhh! Anem a parar ací a descansar i a fer-se una bona paelleta. 

En un tres i no res ja havien encés el foc i anaven fent la paelleta. Verduretes que havien furtat d’un horto, arròs que duien en una coixinereta i aigua d’una font d’allí proper i mmm quina oloreta més bona que feia.

Peret i Marieta des de dalt del pi anaven mirant-ho tot amb uns ulls com a taronges. De sobte, Peret amb una veueta que no li eixia del cos va dir:

- Marieta, jo tinc caca.

- Calla home, mut!  Que ens sentiran.

- Marieta t’ho dic de deveres, no puc més.

- Doncs ala, baixa’t els pantalons i caga.

En un rellamp, Peret es va baixar els pantalons i “ñac, xop, ñac, xop”. En un moment, la paelleta es va omplir de cagallons. Quan la paelleta ja estava feta, el lladre cuiner va dir:

- Eiii! Vingueu, que la paelleta, ja està!

Ràpids com el vent els lladres es van sentar en rogle i van començar a menjar.

- ñam ñam.

- D’on heu tret aquestes mangrogrilles [?] tan bones? Va dir uns dels lladres.

- Mandonguilles? si son llonganisses. Va dir un altre.

- Calleu,calleu, que això son botifarrons. Va dir un tercer.

Els va agradar tant la paelleta que es van xuplar els dits i no van deixar ni un granet. En acabar de dinar, els lladres ho van arreplegar tot i m’amprengueren [?] la marxa. Peret i Marieta van baixar del pi més espantadets que un gatet xicotet i, cametes valgueu-me, se'n van tornar a casa. 

I conte contat, ja s’ha acabat. Si sentiu olor és Peret que s’ha cagat.

Reproductor MP3