[Les llàgrimes de la Mare de Déu]

La Mare de Déu del Milacre diuen que va ser pinta[da] per Lucas Evangelista i que és la verdadera cara de la Verge Maria. Eh... después de passar per mol[t]s puestos va arribar al Papa, a Roma, i el Papa, eh, li la va regalar al... Nicolàs quinto li la va regalar al conde de Cocentaina. El conde la tenien en la capella de San[t] Antoni, que és la capella que està dins del palau, que s’entra pel pati d’armes i un dèneu d’abril de mil cinc-cents vin[t], estan[t] fen[t] missa, el mossén es va donar compte que al icono li passava algo. Eh... es va acostar i va vore que tenia llàgrimes de sang. Ell va tocar una i de fet n’hi ha una llàgrima que està com restrega[da]. Eh... passat el temps, els condes vaen decidir fer un monasteri p[er ]a venerar a la Mare de Déu i el vaen fer agarrat al palau. P[er ]a cuidar-la vaen dur unes unes [sic] monges clarisses des de Granada, les monges en van aixir, no sé si deu  i en van arribar set o..., van passar moltes penúries les pobretes. Des d’entonces, la Mare de Déu és la mare de déu del poble, és tan nostra que baix de l’icono no posa verge o virgen, posa mare de déu, i nosatros  la quidrem per la Mareta, li diem la Mareta, és la nostra Mareta.

Quant a la Guerra Civil, en el palau, vivia... ja no vivien els condes per supost, eh... vivia gen[t],  particular i gen[t] que tenia vivienda i tenia negocis, i una família es va enterar que volien anar a per el quadro i cremar-lo. Ells van decidir posar una còpia d’eixe quadro i andur-se l’autèntic. Se’l vaen andur amagat en teles com si foren p[er ]a anar a llavar o bueno, i el vaen guardar en una casa de cam[p] que tenien en la serra, dins d’un baül tapat en teles i [e]ixe baül encara es conserva, encara la família encara el té, sempre diuen “este baül és el que va estar la Mare de Déu”.  

La Mare de Déu és del milacre perquè és eixe milacre el que va fer. El milacre creuen que va ser per... a causa de... d’estava... tenia pena per les Guerres de Germanies, per totes les disputes que n’hi haven i, per això, va plorar.

Com antigament no...,  la gen[t] pues no podia adquirir un un un [sic] quadre pintat per pintors, ni per supost  n’hi havien làmines, pues és... lo que es fe[i]a era, que encara continua eixa tradició, un quadre de la Mare de Déu, una còpia, eh... la vaen posar dins d’un almari, en un caixonet, eixe almari obris les portes i està dins el quadro d’ella i van passant-la de casa a casa per tot el poble, la tenen tres dies en cada casa, baix en el caixó tu poses dine[r]s i eixos dine[r]s pues és pos p[er ]a gen[t] necessita[da] i és una tradició.

Ací, quan anem a vore a la Mare de Déu al monasteri, sempre, la costum és dir “Me’n vaig a fer la visita”, “Anem a visitar-la”, és tan nostra, és com part de casa, és és [sic] que vas a vore a ta mare, és a fer la visita.

També diuen, també, diuen no, també un retor d’ací es va andur un quadro, és que se’n va anar a Relleu com a retor, es va andur un quadro de una còpia de la Mare de Déu del Milacre i la tenia guarda[da] i n’hi havia molta sequia, entonces el retor va proposar que ell tenia un quadro de una Mare de Déu que era mol[t] milagrosa, si volien la tre[i]en en processó i això és lo que van fer, i diu, diuen que va ploure soles en la sona de Relleu i el resto es va quedar en la sequia.

Reproductor MP3