[El llavador de Banyeres de Mariola]

Bé la història que vaig a contar és una rondalla que sempre mon pare ens ha contad als germans i és una història que sempre crec que a tots ens ha impactat un poquetet, no? perquè a més bueno ja després tam[b]é ho explicaré. Bé la història que conta ell sempre és una història que parla del llavaor de Banyeres de Mariola. Hem de tenir en conter que en el temps en el que es conta la història el poble de Banyeres no estava com està a dia de hui evidentment perquè això és fa molt de temps i el poble per example lo que eren les cases, els carrers s’acabaven en la punta del carrer La Creu i tot el que és ara l’Avinguda dels Furs, la Plaça dels Plàtans, l’Avinguda de Gregori Molina o la Font Bona no hi havien cases eren tot bancals i hi havia des del carrer La Creu començaven sendes que anaven cap al que és la zona de Mariola del Capullet de l’Àguila o cap a la zona del llavaor o cap a la zona de la Font Santa... Bé, la qüestió està en que un dia una xica no va fer cas de les indicacions que sempre s’havia dit de que no s’havia d’anar a llavar per les nits perquè sempre es d[e]ia que no s’havien... bueno o sea que no s’havia d’anar. I la xica no es veu que no va fer molt de cas, no sabia molt bé què li podia arribar a passar i sense fer cas va agafar i se’n va anar a llavar per la nit. Clar, resulta que supose que ella ho faria perquè una de dos perquè igual no volia haver d’esperar allí en el llavaor una volta que anava si hi anava de dia i n’hi havia molta gent s’havia d’asperar o bé també perquè clar en els llavaors les primeres dones que anaven, perquè anaven les dones a llavar, les primeres dones que anaven es col·locaven a la part més arrimà a lo que és la Font Bona d’allí i per tant eren les que rebien l’aigua més neta i les a[l]tres dones anaven arribant més tard anaven col·locant-se més lluny de la font i per tant estaven en la part del llavaor en les que ja arribava pos l’aigua un poquetet bruta de la roba de les a[l]tres dones i en un poc de sabó i tot això. Aleshores no sé si seria perquè ella no volia asperar i fer cua allí o bé perquè volia assegurar-se que anava a tindre l’aigua neta. El cas és que se’n va anar de nit, va pillar el cabàs de llavar, que eren uns cabassos que gastaven les dones per a posar la roba, i se’n va anar i res i només fe[i]a que estar anar [?]. Ja que  anava a eixir ja quasi del poble per la punta del carrer La Creu que es dona conter que estaven sonant les campanes. I clar, s’havia despistat i això que no havia parat a contar-les i ja no sabia [en] quina hora exactament estava. I casualitat que en eixe moment va passar per allí una dona vestida de dol, tota... vestida de dol vol dir que anava tota de negre, i pos que el dol era això hui en dia no passa però bueno jo encara ho he vist, dones que anaven totes vestides completament de negre perquè s’havia mort algun familiar. Bueno, el cas, que es va trobar una dona vestida de dol i li va dir la xica esta li va preguntar a la dona:

—Disculpe, vostè no haurà escoltat quina hora és? És que, tal, jo no ho he escoltat bé, quina hora és?

I clar la dona diu que la dona que estava vestida de negre es va girar cap a ella i li va dir:

—Les dotze!

I quan va fer les dotze va ensenyar el, la... va fer aixina en la boca prau oberta no? I els llavis oberts i se li van vore unes dents grans i lletges que bueno que feien fredat. I clar aquella que va vore això va agafar i va acatxar el cap i correns correns rapidet rapidet va tirar per les sendes correns correns se’n va anar al llavador. Però tota espantà perquè a ella li havia passat això i ella estava pos bueno espantà. I clar quan arriba allí al llavaor resulta que es troba ahí  només una dona, una dona que estava allí en el cap acatxat que estava allí llavant i sense dir res la xica esta tota apurà  i tota nerviosa clar es va posar al seu costat per a posar-se a llavar. I clar estava allí tota nerviosa tota nerviosa i clar no va poder aguantar-se i va començar a dir-li a la dona que estava vestida tam[b]é que estava vestida de dol allí al costat i li fa diu:

—Ai! Ai, si sapiera el que m’ha passat, si sapiera el que m’ha passat!

I clar allí netejant, ahí fregant la roba i tirant-li aigua i no parava:

—Ai, el que m’ha passat! Ai, ai, ai, ai, ai, vaig a dir-li-ho, vaig a dir-li el que m’ha passat.

I aquella, tant l’una com l’a[l]tra no paraven de llavar la roba però sobretot la dona que anava vestida de dol tota callà en el cap allí acatxat i no parava de fregar i no li d[e]ia res. I la xica estava molt nerviosa. I fe[i]a:

—Ai si sapiera el que m’ha passat. Mire, sap què passa? Que m’he trobat una dona i m’he trobat una dona i li he preguntat, li he preguntat que quina hora era... Ai, ai, ai, ai, ai mare! Ai mare quan li he preguntat que quina hora era! Quan li he preguntat quina hora era ha agafat i m’ha dit —Les dotze!—, i m’ha ensenyat unes dents grans i lletges que m’han aspantat molt!

I aleshores la dona que estava allí vestida de negre es va girar i li va fer:

—Són estes?!

I clar la xica es va, de l’espant pos mira, va escapar a córrer i bueno no se sap què va passar ben bé en ella.

I res, esta rondalla la veritat és que en casa sempre ens ha fet molta..., bueno ens fe[i]a por perquè erem xiquets xicotets quan mon pare ens la contava i clar [...] bueno era una història que ens agradava molt que ens la contara i era una història de por.

[...]

Reproductor MP3