[Els misteris dels incendis del vint de febrer

La història que vaig a contar [contaré] la vaig sentir per primera volta [vegada] quan era molt xiquica [xicoteta]. Me la va contar la meua iaia, aunque [encara que] luego [després] de més major la he tornat a sentir de boca de moltes persones, de gent major de aquí [ací] del poble que van viure aquella situació i aquella època.

Per el [pel] meu treball que, investigant patrimoni i la pèrdua de patrimoni de aquí [ací] d’Elx, he tingut que entrevistar a moltes persones majors, aixina [així] que he sentit aquesta llegenda contada de maneres similars, aunque [encara que] casi totes coincidixen (més o menos [menys]).

La legenda [llegenda] conta que el vint de febrero [febrer]de mil nou-cents trenta-sis, abans de que estallara [esclatara] la guerra civil en el resto [a la resta] de Espanya, en aquesta zona, en moltes ciutats, estallaren [esclataren] revoltes de gent del bà [bàndol] republicà, que començaren a cremar iglesies [esglésies] i patrimoni religiós i, aquí [ací], començaren cremant la [l’] església del Salvador i la de San Juan en el Rabal. Com acomençaren [van començar] en eixes dos, la gent que vivia alrededor [al voltant] de la Iglesia [l’església] de Santa María, la notícia va córrer i se van enterar [assabentar] abans de que aplegaren allí i molts veïns que, intentaren salvar tot el que pugueren [pogueren] abans de que aplegaren els republicans a cremar, entraren dintre de la Iglesia [l’ església] a salvar lo que més [el més]  important tenien en aquella època era la Mare Déu de la Assumpció, que era una imatge molt antigua [antiga] i que tenia molta veneració aquí [ací] en [a] Elx.

La meua iaia em va contar que la gent deia que la van aconseguir sacar [traure] enrotllà[da] en una manta i se la llevaren [portaren] a casa de veïns per anar amagant-la i que no la agafaren i la cremaren però el cas és que después [després] de [d’] aquell dia, mai més es va tornar a saber res de [d’]aquella imatge i no va a tornar a apareistre [aparèixer] después [després] i quant [quan] acabà la guerra van tindre que [van haver de] fer una imatge nova.

Luego [després] quan he entrevistat a veïns de la zona que visqueren propet [a prop] de Santa Maria en aquella època ha hagut persones que, elles mateixes [ells mateix], m’han assegurat que, hu [ho] van viure en primera persona, que van vore [veure] com sacaban [treien] un fardo [fardell] de Santa María enro[t]llat en una manta i que era la Mare Déu i que se li veien els peus i les sandàlies però, com he dit, mai més han tornat a saber res d’aquella imatge.

Apart de [d’] eixa llegenda, hay [hi han] també un par [parell]de històries de com es van salvar altres imatges que tenien molt valioses [valuoses] aquí [ací] en [a] Elx. Una de [d’] elles és la del Cristo Resucitat, que és una imatge de mil set-cents i pico [escaig] de Esteve Bonet, que estava ficada en una hornacina [fornícula], en una capilleta [capelleta] que estava en [a] una altura i els va a donar temps a tapia[r]-la dintre de [d’] una paré[t]. Entonces [llavors], la imatge es va quedar ficada dintre de la paré[t], i a pesar de que li van prendre foc a la [l’] església, al retablo [retaule] i a tot allò, al estar allí dintre clavada, la imatge no va tindre a penes danys i s’ha conservat hasta [fins a] dia de [d’] avui.

Una a[l]tra història que conten d’aquell dia, és com es va salvar la imatge de Nuestro Padre Jesús Nazareno, què és una escultura de Nicolàs de Bussy, també molt antigua [antiga]. És una imatge que porta una creu i els braços de la imatge son semi-mòvils per a poder acomoda[r]-li la creu i els vestits. I la legenda [llegenda] conta que, quant anaven a, quan estaven dintre de Santa Maria i anaven agafant imatges, apilant-les per a cremar-les, la persona que va anar a agafar a aquet [aquell] [aquest] Cristo, com estava en alt, es va pujar [a] una escalera [escala] i el va pillar [agafar], i, al meneja-lo [manejar-ho], el Cristo baixà un braç i li pegà un cop en el cap i aquest, aquesta persona, es va asustar [espantar] molt, i va eixir de Santa Maria pegant chillís [xiscles], pensant que, que la imatge, que el Senyor le [li] havia castigat per el [pel] que volien fer de cremar-ho, i ja tornà a entrar dintre. I el resto [la resta] de persones que quedaven dintre, ja asustades [espantades] per el [pel] que havia passat, van decidir que, que no volien, que no volien prende-hi [prendre-hi] foc, ja es quedaren asustats [espantats] i no tocaren eixa imatge i gràcies a això s’ha pogut conservar fins al dia de [d’] avui.

Reproductor MP3