La cara del moro

Llegenda

Diu la llegenda que en la millor terreta del món, que no deu Alacant el seu nom a la seua antiga denominació islàmica Al-Lagant (Al-Laqant), sinó a una bella princesa àrab, el pare de la qual era el cabdill de la medina musulmana. Aquest i la seua filla vivien en la imponent fortalesa del Benacantil, envoltats d'aclaparadores riqueses i infinits menjars portats de recòndits llocs de tot el món.

Però segon[s] anava creixent Cántara, la filla del califa, més pretenents (pretendents) apareixien enfront de la seua porta. El cabdill observava sempre als joves detingudament, esperant que apareguera l'adequat per a la seua filla: el més fort i per suposat el més ric. Passaven els dies, els mesos, i no apareixia un candidat mereixedor de la mà de la dona, per la qual cosa va determinar organitzar un gran banquet al seu castell, al qual assistiria tot pretendent ben posicionat. Tant d'èxit va tindre el festeig que no va trobar a un, sinó a dos: tots dos havien malbaratat galanteries cap a la princesa, des de l'inici de la gala. El pare, indecís però satisfet amb les dues preposicions (proposicions), va encarregar una prova diferent per a cadascú[n], de manera que el primer que acabara la seua tasca amb èxit obtindria la mà de la princesa: un d'ells, Alí, s'encarregaria de portar l'aigua de Tibi al castell, construint una sèquia tan llarga i robusta com fora necessari; l'altre, Almanzor, viatjaria fins a les Índies, per mar, i portaria les millors espècies que allí trobarà, per a delit de la jove princesa.

Doncs, tot[s] dos van començar amb decisió els seus corresponents encàrrecs, però Alí, que era qui havia de canalitzar l'aigua, començava a distraure's complimentant a la princesa i veient-la d'amagat. No va tardar a ser correspost i, junts, profundaments (profundament) enamorats, van començar a planejar el seu pròsper futur. Però tan absort havia estat Alí amb la seua estimada que va desatendre la seua tasca i, quan pensava que ja res li podria separar de la princesa, Almanzor va arribar de les Índies carregat amb el que el cabdill li havia encomanat i, per tant, amb la seua tasca completada.

El pare de Cántara, complint amb la seua paraula i ignorant els precs de la seua filla, qui ja havia fet la seua elecció, va entregar la mà d'aquesta al competent Almanzor, per a disgust dels amants. Alí, afligit i desposseït de la seua estimada, no va trobar millor remei per a la seua pena que llevar-se la vida saltant des de l'alt de la serra [de] Tibi, creant una immensa foradada en el lloc de la seua caiguda. La princesa, amb igual pena, si va dirigir al turó de Sant Julián i, entotsolada en la seua dissort, va saltar mortalment al buit.

Tal era l'amargor que sentia l'emir per haver causat la pèrdua de la seua filla, que va pregar a Al·là el pitjor dels càstigs. Així, va quedar ell mateix petrificat sota la seua despullada fortalesa i, encara hui, podem veure el seu rostre allí mateix, mirant a ponent.

Commoguts per tan tràgica història, van decidir els habitants d’Al-Lagant (d'Al-Laqant) rebatejar la ciutat amb el nom de Alicántara, en memòria de la princesa àrab, i de tal nom conten que procedeix la denominació actual de la ciutat.

Reproductor MP3