Peret i Margariteta

Puix senyor, aquí era i no era. Era un xiquet anomenat Pere i la seua germana que li deien Margariteta. Eren ells molt petits quan es quedaren sense mare i, passat un temps, el pare es va a tornar a casar en segones amb una dona terrible que també tenia fills.

D’aquesta dona els més indulgents deien que tenia molt mal geni i el cap mig volat. Els qui la coneixien millor solien assegurar que estava boja i que era una dona cruel i malvada. Respecte del pare, al poble deien que era un pobre home sense voluntat, solitari i malagradós.

Vivien o malvivien, perquè eres molt pobres, en una casa que hi havia enmig del camp, en unes terres més saques que un cassó.

Des del primer dia en què el pare es va tornar a casar, Peret i Margariteta es van veure relegats i menyspreats per la madrastra. Perquè aquesta dona, ja sabeu que on no hi ha sang no es poden fer botifarres, s’inclinava sempre per la part dels seus fills. I així, Peret i Margariteta, oblidats per llur pare i maltractats per la madrastra, es mantenien molt units davant les adversitats. 

Va arribar un dia, un any d’una sequera molt gran, en què la família no tenia res que menjar. Llavors la madrastra en una ramalada d’ofuscació va agarrar Peret i el va matar. El va capolar molt bé i el posà a bollir dins una olla. Ella va dir a tots que era, carn de vaca que un parent li havia regalat però Margariteta, que va destapar la cassola i va veure un dit, conegué d'aquesta forma que allò era el seu germà. 

La xiqueta va callar de tanta por com tenia. I quan vingué l’hora de dinar, Margariteta no va voler trastar menjar per res del món. I cal dir que antigament, quan paraven la taula, posaven sols una font enmig i cada u en prenia del plat. Menjaven allò que volien i els ossos els tiraven en terra, baix la taula.

Quan acabaren de dinar, Margariteta va arreplegar tots els ossos i se’n va anar al camp. Va cavar un clot, els va soterrar ben colgadets i en acabar va fer una creu de canya que col·locà damunt del lloc on quedaron els ossos del seu germà.

Als dos dies, allí naixia una perera, i al poquet temps aquella perera s’havia convertit en un arbre gran, esponerós i carregat de peres; que s’esgarrava de tantes com tenia.

Un matí va passar la madrastra i es va admirar de veure aquella perera tan gran i tan plena de peres. “Si fa uns dies aquí no hi havia res!” pensava. “I quantes peres… Oi! Però si a dalt del tot està Peret!” Era veritat, dalt de l’arbre hi havia com una figura, com una imatge que formaven las branques i les fulles i que s’assemblava a Peret. La madrastra, hipòcrita, agosarada i més valenta del que calia, preguntà amb dolça veu:

—Peret, Peret, em dónes una pereta?

L’arbre movia les branques lentament i deixava sentir una veu que ressonava per tot el camp: — No, no, que tu m’has matat! 

La madrastra se’n tornà a casa horroritzada i mig morta de por. Al moment, era el pare qui venia a veure l’enigmàtica perera:

— Peret, Peret, em dónes una pereta? 

— No, no, que ma mare m’ha matat i tu m’has menjat — Responia a la mateixa veu, l’eco de la qual omplia l’àmbit d’aquelles terres seques.

Després acudiren els germanastres i digueren: 

— Peret, Peret, ens dónes una pereta?

— No, no, que ma mare m’ha matat, mon pare i vosaltres m’heu menjat i sols ma germana m’ha plorat.

Finalment, va venir la seua germana Margariteta, la qual s’acostà a l’arbre i li preguntà amb molta tendresa:

— Peret, Peret, em dónes una pereta?

Aleshores totes les branques de la perera s’agitaren com una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i se sentí la veu que feia:

— Sí, totes per a tu, que tu m’has salvat!

I zuuum! Totes les peres van caure en terra i al mateix temps es va poder sentir la veu de Peret que deía: Xacarracatxac! Ja estic viu!

I així fou com Peret va a tornar a la vida. El xiquet va baixar de l’arbre, donà la mà a la seua germana i se n’anaren tots dos ben junts.

Reproductor MP3