La raboseta i el rabosot

Rondalla

A[i]xò era una voltɔ, un rabusot que volia menja[r]-se a la rabuseta, i entonces volia enganya[r]-la, p[er] a q[ue] ixquera de sa casa, i anigué i diu: “pos esta tinc jo que fotre-la, esta tinc jo que vore la manera d’enganya[r]-la p[er] a que ixca”. I entonces diu:

—   Rabuseta, a tu t’agra[d]en els dàtils? Obri! [...]

—   No, no, que no òbric, que tu vols menja[r]-me!

I entonces, diu:

—   Rabuseta, a tu t’agra[d]en els dàtils?:

Diu:

—   Sí, claro que m’agra[d]en!

—   Pos jo sé[c] on hay una palmereta...

—   Aon, aon?

—   Pos en tal puesto hay una palmereta, que hay dàtils bons ara, si vols demà [al] matí vinc i mo n’anem els dos i mos mengem els dàtils.

I la raboseta:

—   Bueno, vale, pos bé, pos passa en ser les huit.

Però la rabuseta aganxà i madrugà més i s’anigué ella soles i se sampà els dàtils i se’n vingué, i se’n portà, també, perquè se’n menjà ahí en sa casa també. I res, i quan passà el rabusot, diu el rabusot:

—   Hala, rabuseta, anemoné [anem-nos-en] a per els dàtils.

Diu:

—   Calla, tonto! Que jo ja—si jo ja he anat i m’ha fet els dàtils ja.

Diu:

—   No, mentirosa! [...]

I diu: “que sí, sí”, i le sacà una bolsseta que tenia allí en e[l]s pinyols—e[l]s tenia allí enca[r]a, i se’[l]s tirà allí als peus i se’[l]s sacà. I entonces diu: “me cague en Dénia! Esta m’ha enganyat a mi, esta, ja voràs tu com tinc jo que idear una a[l]tra cosɔ”. I entonces aganxà i ideà—un a[l]tre dia passà i diu:

—   Raboseta, obri!

—   Que no, que no!

I diu:

—   Bueno, a tu t’agra[d]a la fèria?

—   Sí!

—   És que han posat ahí en el poble del costat, han posat una fèria i hay cotxes de xoque i... fira i a[i]xò... [bueno, cotxes de xoque no serà, pos fira que havia]. I si vols anem.

—   Ah, pos mira, pos sí. Pos passa demà i anem a la fira per la [v]espra[d]a.

—   Vale.

Però el rabusot diu: “esta a mi no me fot, esta a[ra] voràs tu com aganxa i madruga i va. Pos sí perquè la rabuseta aganxa i pos justet, aganxa, madruga més, se’n va a la fira, i està per allí, i se comprà [...] un pito i una agulla d’e[i]xes de cosir, de llana, i se’n ve p[er] a la casa. Però quan se’n ve p[er] a la casa pel camí, el rabusot, com ja se ho havia pensat, diu “esta, a[ra] voràs tu com m’ha fotut a mi, esta tinc que pilla[r]-la jo pel camí”, i el veu que venia. I: “me cague en Dénia! On m’amague?”. I havia una ca[i]xa allí, havia un còssil, i se afinca baix del còssil, i el rabusot, venit p[er] a aquí, “ja la pillaré jo, ja vindrà, ja vindrà”. I entonces el rabuset ja anava cansat, i veu el còssil i diu “xe, pos mira, vaig a descansar un poquet ahí dalt del còssil”, se senta damunt del còssil. Els còssils tenien un forat en el cul p[er] a que se n’ixquera l’aigua. I entonces diu: “Bueno, pos estaré aquí esperant a que... açò”, però estava ahí un rato ja, però la rabuseta ja estava ofegant-se ja ahí dintre del còssil, diu: “[me] cague en Dénia! Este, a[ra] voràs tu!”. I aganxa el pito i la agulla, i pita i li punxa al cul al rabusot, i el rabusot pegà un bot p[er] allà: “Aaaaah! Me cague en Dénia! [...] Astò se veu que havia una avespa aquí [...] i el pito no sé què haurà segut astò, xe! Pues bueno, res...”. I segu[e]ix allí sentat. I la rabuseta, altra voltɔ, “piiiip”, i punxonà, i el rabusot: “me cague en Dénia, [...] que se veu que hay algun panal d’avespes ahí en el còssil e[i]xe, me cague en no sé què no sé quantos, me’n vaig p[er] allà”. I aganxà i se n’anigué, i la rabuseta ixqué del còssil i se n’anigué a sa casa.

I al rato, pos a[i]xò, pos quant el rabusot vegué que no estava en la fèria diu: “xe, pos no està! Pos me’n vaig p[er] allà”, i se n’anigué altra voltɔ a busca[r]-la. I li passà pos la mate[i]xa que en els dàtils, diu:

—   Xe, rabuseta! No teníem que anar a la fèria?

—   Ai, jo ja he anat!

—   No, tu no has anat! Que ha anat jo per el camí p[er] allà i ha vengut i no t’ha vist!

—   Sí! No has estat tu sentat ahí damunt de un còssil, que pitava i te punxava el cul? Pos a[i]xò és que estava jo baix!

—   Me cague en Dénia!

Reproductor MP3