La Cara del Moro

Llegenda

Hui vinc a contar-vos la hist[ò]ria de... la hist[ò]ria de “la cara del moro”, que és una llegenda de la nostra ciutat, la llegenda de “la cara del moro”, que tracta sobre una història del mont Benacantil i del castell de Santa Bàrbara. Aquesta història tracta de un gran go[v]ernador àrab que tenia una filla que li dien A[z]ahara, que era la més guapa de tota la ciutat, era la més guapa de totes. Aquest go[v]ernador, ja desitjós[?], tenia moltíssimes ganes de que la seua filla es casara en un altre home àrab per ampliar la seua riquesa i fer una boda com Déu mana. Aleshores, va decidir fer una festa. A aquesta festa va convidar a les millors famílies àrabs de tota la ciutat i allí es van juntar. Van fer una festa on la protagonista era A[z]ahara, la filla, la més guapa de totes, però, a aquella festa també va anar un xic cristià. Un xic cristià que era de la família que estava enemistada en la família d’A[z]ahara, en el governador. Aleshores, de tots els xics que hi havia a la festa, A[z]ahara es va enamorar del xic cristià, i el xic cristià es va enamorar d’A[z]ahara, però com ells dos sabien que era un amor impossible, van decidir quedar d’amagades. Quedaven d’amagades, es veien a la ciutat d’amagades, es veien per la nit quan els pares dormien, però ells sabien que això no podia continuar i van decidir anar-se’n junts, fugar-se, i tindre una vida completament separades de la seua família i anar-se’n a un altre puesto sense que els seus pares els pogueren prohibir estar junts. Amb tan mala sort que, el pare d’A[z]ahara, el governador, es va donar compte. Sabent-ho, va fer una cosa terrible: va sentenciar a mort a l’home cristià. A[z]ahara molt trista, deprimida, va anar a suplicar-hi a son pare:

- Per favor, no ho fages, no ho fages, no ho fages, el vull, l’estime de veritat.

El pare, ja una vegada fart de que la seua filla, per a ell, havia fet una barbaritat que era estar en un xic cristià, li donara la murga, va decidir donar-li una condició, una condició que era impossible.

- Si demà amaneix Alacant tenyida de blanc, jo li perdone la vida al teu home, al xic cristià.

A la pobre A[z]ahara no li va quedar un altra que creure-lo i acceptar-ho sabent que era algo impossible, ja que en Alacant, com tots sabem, plou molts poques dies, i molt menos nevar. Jo no he vist nevar en la vida. Vosaltros heu vist nevar? Tampoc, no?

A la matinada següent, quan es va alçar, va asomar-se al castell i va veure tota Alacant blanca, però no per neu, sinó per ametlers que havien florit. Aleshores, ella, tota i[l·l]usionada, va anar a la punta més alta del castell i va anar a son pare i li va dir:

- Mira! Alacant tota blanca! Has de perdonar-li la vida.

Però el pare li va dir:

- Massa tard.

Li va obrir les portes de la galeria i va vore al seu home, al xic cristià, penjat i mort. Va tindre un disgust tan gran que va córrer com una bala i es va llançar pel Benacantil cap abaix. El pare, desolat completament, plorant a llàgrima viva, li va resar a Alà i li va demanar el major dels c[à]stigs per a ell mateix, que per culpa seua s’havia creat tota aquesta horroritat i Alà li va petrificar i va deixar el seu rostre clavat en el Benacantil.

I per això, hui dia tenim “la cara del moro” pegada al castell. És la cara del pare d’A[z]ahara penedint-se per la mort de la seua filla.

Reproductor MP3