I queixalets també!

Ronadalla

Això era i no era una història que va ocórrer en la xicoteta Vila de Penàguila, un raconet del món que compta amb nombrosos homs que envolten el poble. Amb numeroses costeres en la qual al capdavall d'una d'aquestes hi ha una font que compta amb vint i tants canonades de bronze. En el dia, les dones sempre van a rentar totes les seues prendes, però quan arriba la tardor les nits són molt misterioses i esgarrifadores. Per aquesta raó les dones recomanen a les filles i als fills que no vagen a la font.

Les mares no volen que les filles i els fills vagen a la font, perquè una nit de desembre, sobre les deu, més o menys, Toneta la de les Alcolles va eixir de casa desobedient i es va dirigir cap a la font.

En una nit molt fosca, amb molt vent, mentres Toneta anava a la font, va veure com una cosa blanca ressaltava al mitjà de tots els homs. Un xicotet fanal la al·lumbrava. A les hores va decidir arrimar-se per vore què era. Quan estava alla, va veure que aquesta coseta blanca que es ressaltava a mitat de tota la foscor era un xicotet bebé que estava plorant. Plorava, plorava, plorava i Toneta no sabia el que li passava. A les hores va decidir pillar-lo amb les mans. Una vegada ho tenia entre les mans, va veure que no tendria ni quasi un any i va pensar:Ai, mare meua! Qui hauria sigut la persona que ho hauria deixat ací? 

Mentre el xiquet plorava i plorava, en una d'aquestes, va veure com obria molt la boca i que tenia dentetes. I el xiquet, tot desgarrofit, va a dir: 

• I queixals també!

Toneta és va asustar molt, i amb un bofit d'aire que va pegar, el xiquet va a desapareixer i Toneta va a caure a terra, tota asustada. Al poc temps va despertar i com que era molt desobedient va decidir anar a la font a rentar els llançols que portarva. Toneta la de les Alcolles estava temorosa, era una nit molt fosca i a més feia molt de fred, i en el seu cap sóls que pensava, el consell que li havia donat sa mare, “no vages de nit a la font”. Mentres estava en la font, al poc temps, va arribar una dona que portava en el cap un mocador negre i una vestimenta vella i fosca que li arribava fins als peus. No sabia molt bé qui era i alguna vegada li va preguntar que què feia allí també, o que qui era, però la dona no li feia cas. Poc després li va tornar a preguntar i també li va preguntar pel xiquet, al que havia vist feia poc de temps. Per part de la dona no recibia ninguna resposta, fins que poc després li va preguntar i li va dir:

• Però… Vosté ha vist per ahí algún xiquet que plorava?

Toneta no va rebre resposta per part de la dona. I a Toneta cada vegada els peus i les cames li  tremolaven més. Toneta no va desistir i li va preguntar a la dona. 

• És que Hi havia un xic que no tenia quasi ni un any i ja parlava. I tenia unes dentetes, bueno, dentetes, més ben dit, tenia uns queixalots, casi com els d'un porc sanglar. 

La dona de repent es va girar, va mirar a Toneta i li va dir:

• Són com aquestos?

La xiqueta es va quedar mirant la boca esbarrallada de la dona i els queixalots que tenia. I tota poregosa va caure en terra desplomada, on la neu la va cobrir quasi quasi que sencera. 

Mentres Toneta estava tirada a la font, la nit va anar passant i la xicoteta llum que hi havia en el fanal es va anar apagant. Al matí següent, Toneta es va despertar ja al llit de sa casa i no sabia el que havia passat. De bon matí, unes dones l'havien encontrat als peus de la font i havien vist que estava quasi quasi rodejada tota de neu.

Reproductor MP3