Història d'un mig pollastre

Rondalla

Açò va anar i era una casa de camp on vivia un vell matrimoni sense fills, que es dedicava a la cria d'aviram: gallines blanques i negres, pollets i lloques. La velleta coneixia cadascun dels animals que criava. Un dia de maig, va eixir la velleta a donar-los uns grapats de dacsa i una bona pasterada de segó cuit, com solia fer cada dia la mateixa hora. 

– Pull, pull, pull! –va anar cridant.

I heus ací què la va sorprendre: hi havia un mig pollastre, molt vistós i esgotat, que no s’arrimava on estaven els totes altres.

– Què fas tu que no menges? –s’estranyà la vella, mentre que el feia anar cap on estaven els altres animals.

Però el mig pollastre va fer un “co, coc” molt enraonat i encara es va separar més dels seus companys.

– I açò quin pollastre és? –va dir la dona–. Aquest animalet no és meu!

Era de veres: no l’havia vist mai abans. Li va haver de donar menjar a banda i després va preguntar en les cases del voltant si se’ls havia perdut algun pollastre a mitjan fer, ni polla ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen anomenar un mig pollastre. I ningú no li’n va saber donar raó.

El mig pollastre va passar així algunes setmanes buscant-se-la ell tot sol quan tenia fam. Un matí, es va posar a rascar en un petit femer. Rascant i furgant, la seua poteta tragué a relluir un objecte de metall. Amb el bec l’espolsà una miqueta. Aleshores va veure que es tractava d’una moneda.

– Quic-quiriquic! –va cantar alçant la cresta–. Jo sóc un mig pollastret que escarbant en un femeret m’he trobat un dineret!

I sense dir res més, es ficà la moneda en el seu papet, diu adeu al maset i cap a la cort s’ha dit. Tira senda avant i anà camí cap al rei. De tant en tant, soltava un sorollós “quic-quiriquic!” i cantava la següent cançó:

“Vaig a casar-me amb la filla del rei,

perquè soc més ric que ell,

que escarbant en un femeret,

m’he trobat un dineret!”

En això, arriba al riu, el qual, només que el veu, li pregunta:

– On vas, mig pollastre?

– Vaig a casar-me amb la filla del rei,

perquè soc més ric que ell,

que escarbant en un femeret

m’he trobat un dineret! –li contesta cantant el mig pollastre.

– Això serà si jo et deixe passar –fa el riu amb la seua veuota.

– Entra pel meu bec! –li mana el mig pollastre.

I…“zzuumm!”, comença a engolir aigua, vinga engolir-ne i ja té tot el riu dins la panxa.

Saltant i botant continua el seu camí fins que es va topar amb una maça que només feia que pegar maçades.

– On vas, mig pollastre?

Ell va respondre:

– Vaig a casar-me amb la filla del rei –i la resta de la cançó.

– Això serà si jo et deixe passar –li adverteix la maça–, perquè em venen intencions d’esclafar-te d’un colp.

– Entra pel meu bec! –crida el mig pollastre. 

I…“zzuumm!”, la maça desapareix pel bec de l’animaló.

I ell vinga de cantar i vinga de fer camí, cap a la cort. Prompte arribà a un espés d’alzinar, i de sobte, li ix la rabosa.

–On vas tu per ací? –li pregunta al temps que obria la boca per menjar-se’l.

– Vaig a casar-me amb la filla del rei,

perquè soc més ric que ell! –fa el mig pollastre.

I ella, l’interromp:

– Això serà si jo et deixe passar i no et pegue mos.

–Entra pel meu bec! –crida ell de nou. 

I la rabosa “zzuumm!”, i cap a dins del bec.

A la fi arribà el mig pollastre, més alegre que un gos, a la cort reial. En arribar a la cort reial el rei, que ja coneixia les intencions del pollastret, ordenà capturar-lo. A continuació, el van tirar dins d’un galliner. Aleshores digué:

– Ix rabosa! Ara et toca!

I la rabosa es menjà totes les gallines i el pollastret se’n va poder fugir. Però com que el rei era molt poderós, aconseguí que el tornaren a capturar i  manà que el cremaren a la plaça. Quan estaven a punt de cremar-lo ell obrí el bec i digué:

– Riu! Fes ara la teua! 

I tota l'aigua del riu eixí i va apagar el foc i així es va salvar. Allò, va fer enfadar molt el rei, que decidí enviar tot el seu exèrcit per a atrapar el pollastret. I ell en vore els soldats digué:

– Maça! Ara és la teua, no els deixes passar!

El rei veient la seua valentia i poder, va accedir que es casara amb la princesa. L'endemà es celebrà el casament, la princesa li tocà el coll i li va trobar una espècie d'agulla. Ella estirà, estirà i estirà i… “Pum!”, el mig pollastre es transformà en príncep i la princesa se n’alegrà molt.

I com es podreu imaginar es van casar. I a mi, no em van convidar.

Reproductor MP3