«Maria i la mare àliga».

Este conte me’l van contar a Llíber, una senyora que ja ha faltat salvadora. I és Maria i la mare àliga, es titula. Això era un dia, bueno un dia ja fa molt de temps, que hi havia una àliga que volava pel poble, era un àliga enorme. I un dia se li va ocórrer fer-se una xiqueta, perquè estava molt sola i necessitava que algú l'acompanyara. I aleshores anava al mercat i agafava trossets de carn, i amb els trossets de carn se va fer una xiqueta. Amb un pessiguet de carn li va fer la careta, els ullets, amb un altre el nasset, i així a poc a poc, fins que va fer una xiqueta la mar de bonica. I quan la tenia, la va pujar al campanar, dalt de[l] tot, i allí és on vivia Maria, que així li d[e]ien a la xiqueta. La xiqueta no li faltava de res.

L’àliga, quan era xicoteta, li comprava bolquerets, pote[t]s de llet, de tot. Quan va créixer, va començar a comprar-li una granereta, un gosset, un gatet, pollets, de tot. No li faltava de res a la xiqueta. I la xiqueta va créixer i es va fer una xica guapísima, la mar de bonica. Va passar el temps i l’àliga es va fer velleta. I quan ja li costava pujar al campanar, la cridava de baix, li deia:

• Maria, solta la cabellera i pujaré per ella!

I així l’àliga pujava tots els dies al campanar amb la xiqueta. I tots els dies tenia un cabell tan bonic, que tots els dies li pentinava i li comptava tots els cabellets que tenia.

Un dia, el príncep, el fill del rei, que passava per allí, va vore com l’àliga pujava per la cabellera de la xiqueta. I la va vore tan bonica que quan l’àliga se'n va anar, ell va cridar:  

• Maria, solta la cabellera i pujaré per ella! -Maria soltà la cabellera i el príncep pujà-.

• Ai! 

Quin esglai es va pegar la xiqueta. Però clar, el príncep era tan guapo que se van posar a jugar. I jugant, jugant, el príncep li va trencar un cabellet. I Maria, pobreta, plorant:

• Ai, ma mare! Voràs tu que he perdut el cabellet.

• No patisques, no passa res.

• Com que no? Ja voràs com s'enfada.

Bueno, la qüestió és que el príncep se’n va anar i quan va tornar l’àliga:

• Maria, solta la cabellera i pujaré per ella! -Va pujar i, com tots els dies, va començar a pentinar-la i li va contar els cabellets-.

• Ai, te’n falta un! Què ha passat?

• Ai, mare! Perdona, perdona! És que el gatet, jugant amb ell, m'ha arrancat un cabellet.

• El gat? A[ra] voràs! -[...]  el gat i…pum! L’amolla cap a baix i el llança-.

• Ai, mare! Per un cabellet! Ha matat el gatet.

• No patisques que demà en tindràs un altre.

I efectivament, al dia següent, Maria tenia un gatet més bonic encara que l'anterior, i més dolcet.

Al dia següent, el príncep va tornar a cridar-la:

• Maria, solta la cabellera i pujaré per ella! -I pujà el príncep i van estar jugant i sense voler… pam! Un altre cabellet que li va arrancar-.

• Ai, ma mare! Ja voràs, si va matar el gatet per un cabell, a[ra] vorem què passa.

Quan va tornar l’àliga, li va contar els cabells, li faltava un. I Maria no sabia què dir-li. Li va dir:

• Mamà, és que havia sigut el gosset el que m’ha arrancat el cabellet jugant, jugant.

• El gosset? a[ra] voràs tu. -[...]  el gosset i l’amolla pel campanar cap avall, i el mata-.

No va passar res més perquè al dia següent Maria tenia un altre gosset, però clar, la pobra xiqueta tenia una por que no veges, de que vinguera el príncep. Però el príncep va tornar a anar una tercera vegada:

• Maria, solta la cabellera i pujaré per ella! -I Maria va soltar la cabellera p[er]a que pujara el príncep. I lo va contar tot-.

I el príncep li va dir:

• Doncs no patisques perquè te’n vindràs amb mi. Ara m’on anirem els dos i així ta mare no podrà fer-te res més.

Maria tenia molta pena, però al final se’n va anar amb el príncep. Es va acomiadar del gosset, del gatet, del pollets, de tots els juguets que tenia i se'n va anar. I en això que l’àliga va tornar al campanar, de baix la cridava:

• Maria, solta la cabellera i pujaré per ella!

Però clar, no apareixia la xiqueta. Total que l’àliga va haver de pujar volant i allí va vore que no estava Marieta, i només la granera (que no s’havia acomiadat, Maria de la granera) li va dir:

• Se’n ha anat amb un príncep.

• Per a on se’n ha anat?

• Per aquell camí d'allà.

I l’àliga va arrancar a volar darrere d'ells fins que els va trobar.

• Maria, Maria! La cridava l’àliga.

I Maria no gosava girar-se, però el príncep li deia:

• Contesta-li a ta mare, digues-li que te’n vens amb mi.

I al final, Maria es va girar i li va dir:

• Mare, què vol?

• Com que què vull? Que m'abandones i em deixes, tant que jo he fet per tu!

• Ai, mare, és que m'he enamorat del príncep.

• Del príncep te n’has enamorat? I m'abandones a mi? Pues saps què et dic? Que de la cara de lluna que tens, que es convertisques en cara de burra!

I així va ser. La cara de lluna tan bonica que tenia Maria es va convertir en una cara de burra. Clar, i el príncep, com podia portar-la a palau, una dona amb cara de burra? Doncs la va amagar en una caseta que tenia. I allí li va posar una criada, una criada que li d[e]ien Calça-sabata-a-rastrons. Era una velleta molt flamenca i molt valenta. I esta dona la va criar una tempora[da], però clar, li feia tanta pena vore a Maria amb la cara de burra, que aleshores se’n va anar a buscar a la mare àliga. -Va anar a buscar a la mare àliga, [...]-: 

• Mare àliga, la seua xiqueta tan bonica que és, i tan bona xiqueta, canvia-li usted la cara una altra vegada.

• No, no -deia la mare àliga, tota enfadada-. Que m'ha fet molt de mal, m'ha abandonat per un príncep, i jo que l'he criada, que la vaig fer pessiguet a pessiguet de carn, ella va i m'abandona.

• Vinga, fas el favor, que la xiqueta la vol molt a vosté i vosté també vol a la xiqueta.

I tant la va convèncer, que al final, tant li va enraonar, que al final la va convèncer. I, efectivament, l’àliga va dir:

• Així com tens cara de burra, que se te convertisca en cara de lluna. -I Maria va tornar una altra vegada a tindre la cara tan bonica com tenia-.

Al cap d'un temps, va passar que el rei va dir, com tenia tres fills, va dir:

• Aquell que tinga la novia més bonica i que tinga els animalets més ben criats, serà el rei.

Total, que Calça-sabata-a-rastrons, que coneixia molt bé les cunya[d]es de Maria, que eren unes anvejoses, quan anava al mercat, passava per casa d’elles i li d[e]ien:

• Calça-a-rastrons, on vas? 

• -Diu- Vaig a comprar [...] per als pollets de Maria, per a que estiguen ben llustrosos.

I aquelles anaven i compraven [...], però Calça-a-rastrons, en lloc de comprar [...], comprava dacsa, per a que els pollets estagueren millor alimentats.

Un altre dia:

• A on vas, Calça-sabata-a-rastrons?

• Vaig a comprar pega per a que el cabell de Maria estiga ben lluent el dia de les noces.

• Ah, pues si ella en compra una, nosaltres en comprarem dos -d[e]ien les cunya[d]es anvejoses-.

Però Calça-sabata-a-rastrons el que comprava era brillantina, per a que el cabell estaguera ben lluent.

Va passar que el dia de les noces, anaven les novies, les tres novies, totes ben vestides i ben lluentes damunt dels cavalls. I quan les dos cunya[d]es de Maria van passar per baix d'un balcó, es van quedar enganxa[d]es, de tanta pega que duien, es van quedar enganxa[d]es en el balcó. Tot el món rient-se i burlant-se d'elles.

Bueno, es va aclarir la cosa, i clar, el rei, les prínceps, van presentar les joves, les donzelles als seus pares. I la més bonica de totes era Maria. I els animalets millors criats, el gatet, el gosset i els pollets eren els de Maria. La mare àliga estava convidada a la boda i estava ben devanida de vore sa filla, que era la més bonica de totes. I el rei va dir que, efectivament, Maria seria la reina del poble.

I així va ser. Maria es va convertir en la reina del poble, la mare àliga se’n va anar a viure amb ella i mai no li va faltar de res. I tots van viure feliços.

Conte contat, per la ximene[r]a ha volat.

Reproductor MP3