La llegenda d'Ofèlia

Llegenda

Hola, vaig a contar-vos la llegenda d’Ofèlia, una llegenda que me la contava m’auela. La llegenda diu així: 

Fa molt de temps, molt de temps, quan Alcoi era el carrer Buidaoli, Alcassares, el Carrer Major cap avall. I era el temps de que els moros (a) poc a poc anaven anan-se perquè el Jaume I el Conqueridor ja estava conquerint terres. Ací encara no (hi) havia arribat i els moros ja anaven allunyant-se de la ciutat i vivien damunt del barranc del Sinc. Un dia el que manava dels moros, de tant en tant, baixaven a la ciutat per agafar menjar i per agafar altres coses que no tenien. I en eixes incursions que fe[a] la ciutat va trobar a una xicona, una xicona preciosa, bonica, que li d[i]en Ofèlia. Era tan bonica, tan bonica que aquell, moro, tan important que manava va anar a dir-li:

- Vols casar-te amb mi? Eres tan preciosa i tan bonica que vull casar-me amb tu. 

Però aquella quan el va vore li va dir que no, que ni pensar-ho, que ell no volia estar amb ella. De tant en tant, aquell moro se’n va anar, però de tant en tant baixava, i baixava moltes vegades. Una de tantes li va dir:

- Vols casar-te amb mi?

Una altra vegada i aquella li va dir:

- Que no, mai no ho faria mai. 

Preferia abans ser lliure com el vent i com el aigua, però lo últim que faria seria casar-se amb ell. Un dia ja fart de que Ofèlia li diguera que no, la va raptar i se la va emportar allà al seu campament, damunt del barranc del Sinc. I un dia per últim li va dir:

- Si no el cases en mi el mataré. 

I ella li va dir:

- Preferix[c] ser lliure com el vent i com el aigua abans de casar-me amb tu. 

I així va fer, la van agafar i la van tirar, però tots es van quedar bocabadats de vore que el cos d’Ofèlia mai va arribar a terra, que de colp a repent es va bufar un vent molt gran i va caure una remor de aigua.

I la llegenda conta que l’aigua que baixava pel barranc del Sinc era l’aigua d’Ofèlia. 

Reproductor MP3